Sol.

No habrá en esta tierra
un hombre estandarte de mi mar Mediterráneo
con la delicadeza de la berenjena enraizada
de sombrero alado entre mis pechos
porque aunque mi lengua sea extranjera
el corazón late con el lloro de la piedra caída 
de la sierra hacia los torrentes,
pájaro sin pico
que ama el que más calla
y el remar de las galeras es el trabajo
del campesino desflorando el almendro.

No sabré de macetas, ni el nombre de todos los ríos ni pueblos
pero conozco las cuerva de tu cuerpo desnudo de valenciano.

Llull en la cueva escondido
enciende una vela por un amor
que se muere,  donde no habrá dos amantes
que juntaron tanto el amor de dos sangres.

Nuestra pasión
fusilada de tanta codicia.

No hi haurà en aquesta terra
un home estendard de la meva mar  Mediterrània
amb la delicadesa de l'albergínia arrelada
de barret alat entre els meus pits
perquè encara que la meva llengua sigui estrangera
el cor batega amb el plor de la pedra caiguda
de la serra cap als torrents ,
ocell sense pic
que estima el que més calla
i el remar de les galeres és el treball
del pagès desflorando l'ametller.

No sabré de tests, ni el nom de tots els rius ni pobles
però conec les cuerva del teu cos nu de valencià.

Llull a la cova amagat
encén una espelma per un amor
que es mor, on no hi haurà dos amants
que van ajuntar tant l'amor de dues sangs .

Nostra passió
afusellada de tanta cobdícia.

Lluïsa Lladó.