Estimat diari.

No hi haurà en aquesta terra
un home estendard de la meva mar Mediterrània
amb la delicadesa de l'albergínia arrelada,
del capell alat entre els meus pits.

Perquè encara que la meva llengua sigui estrangera,
el cor batega amb el plor de la pedra caiguda,
de la serra cap als torrents.

Ocell sense pic que estima el que més calla
del treball pagès desflorant l'ametller.

No sabré de fang, ni el nom de tots els rius
ni tots els noms dels pobles,
però, conec les ones del teu cos nu valencià.

L´animal que es mor, on no hi haurà dos amants
que van ajuntar tant l'amor com l´odi de les seves dues sangs.

Nostra passió
afusellada
de tanta cobdícia.